Intens cap de setmana el viscut a Gijón gaudint de la Copa de la Reina. Astúries ens va rebre divendres amb calor i sol després d’un plàcid vol que va salvar la distancia entre Vilanova i Gijón amb poc menys d’una hora i trenta minuts, i amb un cost inferior de fer-ho per carretera en onze hores.
Dissabte, amb tot a punt i la moral ben alta, Vilanova i Arenys s’enfrontaven en la primera semifinal a les 16:00 hores, per allò de donar facilitats als afeccionats al futbol...
Sense preàmbuls ni cerimònies, els Srs., Garrote i Rubio xiulaven l’inici d’un encontre que ben aviat es posaria coll avall per les d’Arenys de Munt.
Les vilanovines van iniciar l’encontre posant de manifest el que anaven a presentar al públic que durant el cap de setmana ompliria el “Pabellón Mata Jové “: un joc ràpid, de conjunt, d’atac, una aposta per la vistositat, per la no especulació, per la recerca de la possessió i la recuperació amb pressió individual i solidaritat col•lectiva. Tot plegat va donar bons resultats pel que fa als plantejaments d’ambdós partits, els rivals van crear poques ocasions – excepte el Biesca en el tram final del segon encontre- , però no els perseguits pel que fa a la seva resolució ja que, malgrat aquesta iniciativa en el joc, les vilanovines no van aconseguir marcar abans que les seves rivals en cap dels dos partits i van acabar derrotades.
Discorria el minut 7 d’un partit amb moltes precaucions i poques ocasions, quan una bola perduda a mitja pista per les vilanovines va generar un contraatac de les germanes Corrales que la Leticia transformava amb l’u a zero per l’Arenys de Munt. Fins al final de la primera part, poca cosa més però dos gols del rival: possessió del CP Vilanova sense massa profunditat i dues boles mortes a la frontal de l’àrea vilanovina que recollia una Leticia Corrales infalible i deixava el marcador amb un 3-0 que, vist l’equilibri de forces sobre la pista, se’ns feia excessiu.
Però les coses son així, i el mèrit de l’Arenys havia estat l’encert en la definició i la superioritat defensiva i les vilanovines pagaven molt cares un parell d’indecisions en la marca després de la replegada.
 |
| Berta Tarrida |
A la represa cap canvi en els plantejaments. Les coses discorrien de la mateixa manera, quan també al minut 7, Berta Tarrida disposava d’un penal per retallar diferències. El xut anava fora, la segona rematada després de recollir el rebot, al pal, i la posterior rematada de la Clàudia Miret, també fora.
Però les vilanovines no van rendir-se i, assolint més riscos i amb una gran voluntat, van abocar-se sobre la porteria d’un Arenys que en tenia prou en defensar la bona renda aconseguida a la primera part. Va ser al minut 17 quan Berta Tarrida escurçava diferencies dues vegades, primer al rematar a boca de gol una bona jugada de la Clàudia Miret i segons després, amb els papers canviats, al penjar una bola en direcció a la rematada de la Clàudia que va entrar a la porteria de la Vicki Rodriguez sense que ningú la toqués.
Amb el 3-2 i dos minuts i mig, les verd i blanques arribaven en tromba a la porteria rival i, per dues vegades, Vicky Rodríguez salvar el seu equip de l’empat.
 |
| Cate Ortega |
Al minut 19, els àrbitres assenyalaven dues faltes seguides contra el CP Vilanova en la mateixa jugada i la decisió -que valorem com correcta- generava la fi de la reacció, la desena falta d’equip i la conseqüent falta directa favorable a un Arenys que, malgrat la seva tasca defensiva i un joc molt més físic, havia estat capaç de mantenir el seu caseller de faltes ben lluny de la desena...
Cate Ortega aturava el llançament de la Leti Corrales. El crono s’esgotava amb un darrer xut d’Ester Nadal i l’Arenys de Munt esdevenia un just finalista.
L’altra semifinal, que enfrontava el CP Voltregà i el Biesca Gijón, es va convertir en un malson per l’equip organitzador que va patir una derrota per 7-0 que, en cap cas, reflecteix la diferència entre un i altre equip però, això si, demostra que cada partit és diferent i que en aquesta OK Lliga femenina no si val a badar.
La primera part va finalitzar amb avantatja de les jugadores del Voltregà d’un gol a zero, però a la represa, amb un joc basat en la que tradicionalment és la millor arma de les de Sant Hipòlit - un contraatac molt ben executat- el CP Voltregà va destrossar un Biesca Gijón impotent davant la seva afició que veia com s’esvaïa el somni de ser el primer equip que, com organitzador, aconsegueix endur-se la Copa de la Reina.
Partit de consolació
Biesca i Vilanova disputaven diumenge l’anomenada final de consolació, amb objectius ben diferents. El Biesca, després de la dolorosa derrota de dissabte, devia una victòria a la seva nombrosa afició. Xavi Mestres, conscient de la situació, alliberat de la pressió de la semifinal i sense res a perdre, va enfocar el partit seriosament, però va voler premiar la tasca de les jugadores menys habituals i va comptar amb totes elles per intentar guanyar un rival que no va concedir cap tipus de facilitat.
Els primers deu minuts de les vilanovines van ser el millor hoquei que s’ha vist en aquesta Copa de la Reina, pel que fa a velocitat i combinació, mobilitat i recuperació defensiva, que no va tenir el premi d’un gol que s’està negant darrerament a un equip golejador, com demostren les xifres aconseguides fins ara a l’Ok Lliga femenina.
El Biesca, un equip amb molt d’ofici, va anar donant rèplica al major control vilanoví i, amb un joc directe, va fer dos xuts al pal abans que Marta Soler amb una rematada rasa i creuada enviés una bola ajustada al pal que la Cate Ortega no va poder aturar. Xavi Mestres donà minuts a la Pati Miret, que amb 13 anys donava mostres de la seva qualitat i, fins i tot es permetia l’entrada també en aquests moments de la Mercè Guerra, que està fent una molt bona contribució a l’equip amb només 14 anys, i deixar un quatre en pista amb una mitjana d’edat inferior al 16 anys.
 |
| Maria Figuerola, Pati Miret i Celsa López |
A la represa, Maria Córdoba també tenia els seus minuts i debutava - també amb 13 anys- en una Copa de la Reina. El Biesca disposava d’ocasions però les vilanovines no deixaven de donar la cara i també tenien les seves, donant l’oportunitat a la Cristina Klein de reivindicar-se - encara que aquesta portera no ha de demostrar res – . Complert el minut 13, Cate Ortega deixava el lloc a Celsa López quan més arribava el Biesca que, aquest cop si, realitzava tres aturades providencials que permetien mantenir fins el final el marcador amb el gol de diferència aconseguit per la Marta Soler.
La final, polèmica i ajustada
Tal com va passar a l’anterior edició celebrada a Vilanova, la final va resultar un partit ple d’emoció i, en aquesta ocasió, de polèmica. De qualitat i vistositat, pensem que ni de bon tros s’acosta al del partit final de l’anterior edició, no per les qualitats del oponents, que podem qualificar de similars, sinó pels plantejaments dels equips.
L’Arenys va plantejar un fort dispositiu defensiu i va basar les seves opcions en la inspiració d’una encertadíssima Leticia Corrales, que va tornar a fer els tres gols del seu equip com va fer en el partit de semifinals. El Voltregà va voler portar el ritme de l’encontre i va moure la bola amb velocitat, però també amb moltes precaucions, i les ocasions es van succeir en una i altra porteria, resultant el joc equilibrat. A la fi de la primera part, Leticia Corrales havia trobat porta dues vegades, la segona amb un xut llunyà espectacular, i per part osonenca únicament Anna Romero havia aconseguit superar la Vicki Rodriguez.
A la represa el CP Voltregà es posava per davant en el marcador per mitjà de l’Anna Casarramona i la Carla Giudici, al transformar una falta directa, i mantenia el 3-2 fins el darrer minut en el que una entrada per darrera de l’Anna Casarramona -darrera de la seva porteria- era castigada amb tarja blava i falta directa, amb les conseqüents queixes de l’afició del Voltregà contra la decisió arbitral. Per nosaltres el reglament està ben aplicat i, no hi ha cap dubte, tota enganxada per darrera ha de ser penalitzada amb tarja blava i falta directa. Letícia Corrales no perdonava i feia l’empat que permetia a l’Arenys disputar la pròrroga, en mig de l’alegria de l’afició arenyenca.
Després d’una primera part d’aquest temps afegit ple de precaucions, a la represa, un contraatac de la Natasha Lee és aturat amb falta dins l’àrea per la Natalia Corrales, al menys així ho van considerar els àrbitres, que assenyalaren penal. Aquesta acció passava just davant de l’afició de l’Arenys que, lògicament, no van veure pas penal en la jugada, mentre que la del Voltregà no en tenia pas cap dubte. Nosaltres també hi érem, però la jugada va ser molt ràpida i no podem assegurar res, encara que en directe ens va semblar que el contacte existeix i que era dins l’àrea. Tot i així, és una jugada en la que –amb el cap fred- no val discutir la decisió arbitral. De no haver encertat, en tot cas, podríem parlar d’una deficiència d’apreciació, no d’una deficient aplicació del Reglament i, per tant, subjecte a una eventualitat en la que els humans caiem sovint: l’error d’apreciació, que és aliè a la voluntat.
Una especialista en moments complicats, la Natasha Lee, marcava el 4-3 definitiu i la Copa de la Reina 2011 tenia com a just vencedor el CP Voltregà.
 |
| Pati Miret i Maria Córdoba |
Finalitzava la sisena edició de la Copa de la Reina sense cerimònies ni himnes – al menys varem trobar a faltar els oportuns gaiters i l’himne d’Astúries, el famós “Asturias, Patria Querida”- encara que l’hospitalitat dels organitzadors compensa qualsevol mancança de símbols. Organització perfecta, austera, però plena de voluntaris amables i servicials, pendents de fer-te sentir còmode enlloc d’anar-te recordant el que està prohibit, com passa de vegades. El pavelló en bones condicions, potser un pel escàs de llum, cosa que va complicar més la tasca dels fotògrafs que la de les jugadores. Les aficions, que van omplir el pavelló els quatre partits, molt correctes amb els rivals i puntualment indignades, algunes, amb els àrbitres – depenent de com anaven les coses- . Destacar la del Biesca, nombrosa malgrat el preu de les entrades i sempre al costat del seu equip -tot i la derrota-, i la del Vilanova, per escassa, per discreta i perquè és la nostra, és clar.
Una darrera cosa que varem trobar a faltar va ser el tradicional reconeixement a la màxima golejadora i el nomenament de la millor jugadora que, segons el nostre criteri, hagués recaigut en ambdós casos en la mateixa jugadora: Leticia Corrales.
 |
| Clàudia Miret i Esther Nadal |
