Molt més que acceptable temporada del CP Vilanova Femení

CP Vilanova 2010-2011

La premsa local vilanovina escrita va qualificar fa unes setmanes “d’acceptable” la temporada del CP Vilanova Femení, en una declaració d’exigència basada, entenem, en la convicció de disposar d’un equip de gran qualitat, preparat per disputar el campionat a qualsevol rival.

Després de calibrar les possibilitats d’aquest equip, vist el joc desenvolupat i la classificació obtinguda a la finalització de la primera volta, nosaltres hem tingut la temptació d’igualar la qualificació. Però fent un anàlisi més profund de l’equip i dels rivals ens adonem que, en realitat, el resultat d’aquesta temporada és una fita notable vista la poca diferència de punts que finalment ha separat les vilanovines d’equips amb molta més profunditat de banqueta i farcits de jugadores ja veteranes, moltes d’elles campiones del món, ja sigui amb Espanya o Argentina.

De totes maneres, la joventut de l’equip no ens pot fer caure en el parany de l’auto complaença ja que, dels 8 partits perduts aquesta temporada, al menys quatre, estan completament a l’abast de l’equip i, amb 12 punts més, haurien disputat el títol al CP Voltregà, l’equip més sòlid, l’únic que no ha fallat en aquest tipus de partits contra rivals – en teoria- no directes.

Qualifiquem de bona ,doncs, la temporada de l’equip femení del CP Vilanova, que iguala la cinquena posició aconseguida la temporada anterior sense comptar amb el seu principal actiu, l’argentina Pía Sarmiento, capitana i referència de l’equip fins aleshores.

Només dos punts han separat les vilanovines de la quarta posició que dona accés a disputar competició europea la propera temporada i cinc punts del subcampionat.

Però el rendiment de l’equip – com apuntàvem - ha tingut dues parts ben diferenciades.

Començava la primera volta amb la sensació de no haver trobat una jugadora que substituís l’aportació de la Pía Sarmiento i amb la creença de que les quatre jugadores sèniors de l’equip –portera al marge- no serien suficient argument per renovar les meritòries campanyes anteriors i disputar les primeres places.

El primer partit, contra el CP Voltregà, va resultar una grata sorpresa pels més escèptics. Berta Tarrida, Maria Figuerola, Clàudia Miret i Ester Nadal, resolien amb solvència i es mostraven competitives i, Mercè Guerra, resultava - sorprenentment per la seva edat- un recurs excel•lent que no feia davallar el ritme de l’equip, en molts partits, més aviat el contrari.

 La sensació de que l’equip donava un resultat per sobre de l’esperat va anar confirmant-se conforme passaven els partits. La victòria a Girona i posteriorment a Arenys de Munt i, per sobre de tot, un joc que podem qualificar com el millor que hem vist mai a l’equip vilanoví, confirmaven que l’equip rendia com mai.

Xavi Mestres aconseguia dotar-lo d’un sistema de joc treballat, viu, descarat i alhora millorat en defensa, i d’una excel•lent motivació per disputar totes les boles com si fossin la darrera. Només una inesperada derrota a Terrassa privava l’equip vilanoví de finalitzar la primera volta en primera posició amb els mateixos punts que el Voltregà, però deixava al descobert un aspecte de les vilanovines que no havíem vist fins la data: La “tendresa” d’una banqueta tant jove, feia que el més mínim relaxament d’alguna de les quatre jugadores sèniors posés l’equip a l’abast de qualsevol rival que plantegés un partit seriós i tingués la sort de cara.

Però un empat contra el mateix Voltregà i dues derrotes, a Gijón i la esmentada a Terrassa, eren un balanç espectacular per un equip excessivament jove, amb una cinquena jugadora de 14 anys i la resta de la banqueta amb encara un any menys. La classificació per la Copa de la Reina era un fet inesperat per molts i el primer objectiu de la temporada estava complert amb escreix.

La Copa de la Reina va marcar un abans i un després en el joc de l’equip. Després de l’esforç físic i sobre tot mental de la primera part de la temporada, sembla que la consecució del primer objectiu va fer mal a la concentració de l’equip i va provocar un evident relaxament – físic i mental- que va propiciar un seguit de derrotes i va suposar una davallada a la classificació que finalment portaria l’equip a la cinquena posició final.

Un altre cop Sferic de Terrassa, Girona, Voltregà, Sant Cugat i Arenys de Munt – tot seguit - destrossaven les possibilitats d’obtenir una millor classificació que la temporada anterior.

Els rivals directes, excepte un intractable Voltregà, també entraven en una dinàmica negativa, ja que el mateix Girona, l’Arenys de Munt i el Biesca Gijón es mostraven irregulars i també perdien punts, de la mateixa manera que un Igualada notable a la primera volta, s’enfonsava en la classificació en una segona volta nefasta. Per sota, Bigues i Riells, Alcorcón i Cerdanyola esmenaven una primera volta per sota del seu potencial i, els dos primers, amenaçaven la cinquena posició de les vilanovines. Sferic Terrassa seguia complicant-se la vida aconseguint el millor i el pitjor, i Noia i Sant Cugat mantenien el seu particular duel per no baixar. El Vigo confirmava que l’Ok Lliga li venia gran – no per ganes, il•lusió, esportivitat i compromís, que l’ha tingut, tot i més, però si per joc.

Però les verd i blanques aconseguien remuntar el vol i tornar a retrobar-se amb el bon joc i les victòries. El mateix Igualada i posteriorment Biesca Gijón, Vigo, Cerdanyola, Noia i Alcorcón eren víctimes de les retrobades forces vilanovines però, quan menys tocava, es va tornar a ensopegar a la pista del Bigues i Riells en un partit realment fluix en el que es va perdre la possibilitat d’aconseguir una quarta posició final que estava a tocar.

Al final, un sòlid Voltregà, a la segona, aconseguia un merescut títol en una magnífica temporada en la que també es feia – no sense dificultats- amb la Copa de la Reina i la Copa d’Europa. Per darrera, Arenys de Munt i Girona amb el mateixos punts i Biesca Gijón, completen els quatre primers classificats. Per sota, el Noia acompanyarà el Vigo en el seu descens a competició autonòmica després de que el Sant Cugat fes un millor final de temporada.

Coses de la competició, el mateix Vigo, -molt per sota del CE Noia en rendiment-, tornarà a ser equip d’Ok Lliga la propera temporada i, per contra, de ben segur, el descens suposarà la fugida de Sant Sadurní de les seves principals jugadores. Això és el que volem ?. Són les normes, però alguna cosa no rutlla.

A continuació fem una valoració individual de les jugadores del CP Vilanova aquesta temporada 2010-2011:

Cate Ortega: Líder

Bona temporada de la capitana del CP Vilanova Femení. Segura en l’u contra u i en els llançaments exteriors, de falta directa o de penal, ha estat clau per obtenir la victòria en partits decisius, sobre tot a al primera volta, i per no patir en moments en que les coses s’han posat difícils.

Berta Tarrida: Fonamental

En la seva línia de sempre, molt segura en tasques defensives, insuperable. Mortal en els llançaments de penal, de falta directa i en les seves incorporacions a la punta d’atac. Aporta contundència defensiva, seguretat, control, fluïdesa i velocitat, alhora que esdevé una assistent de luxe per les seves companyes quan s’incorpora a l’atac. Disciplinada tàcticament i intel•ligent en la replegada de l’equip. Potser, la millor defensa del món.

Clàudia Miret: Màgica

Bàsica a l’esquema d’un equip sense una defensa mig fixa. La seva qualitat innata l’ha permès endarrerir la seva posició atacant en moltes fases dels partits, assumint la responsabilitat de generar joc des de darrera per les seves companyes. Màgica en les seves combinacions en atac amb l’Ester Nadal i, com sempre, precisa i instintiva en el remat final, ha estat la màxima golejadora del Patí aquesta temporada amb 21 gols.

Ester Nadal: Intensa

Participativa en el joc col•lectiu com mai, amb Xavi Mestres ha evolucionat el seu joc entregant-se també al màxim en el balanç defensiu i en la construcció. Fonamental en la pressió defensiva sobre la sortida del rival. Ràpida i sovint contundent en atac i fluida en el joc exterior, ha trobat sobre tot en la Clàudia Miret, una còmplice per portar de corcoll les defenses rivals amb la seva mobilitat.

Maria Figuerola: Crescuda

Madura i implicada en el joc col•lectiu, ha aportat seguretat defensiva alhora que una tècnica i un patí exquisits li permeten combinar en atac i convertir-se en una magnífica assistent. Plàstica i elegant en la conducció, ha contribuït també amb 12 gols – alguns d’ells vitals- a la bona trajectòria de l’equip.

Mercè Guerra: Increïble

La seva participació amb 14 anys ha resultat un esdeveniment increïble, donada l’exigència que comporta tenir, amb aquesta edat, el nivell físic, tècnic i ritme necessaris per tenir minuts en aquest equip, jugui contra qui es jugui. Dotada d’un gran talent, per la seva capacitat de treball esdevé incansable, descomunal en la despesa física, a més d’intel•ligent i disciplinada. Ha aportat fins i tot gols claus en alguna victòria ajustada del Patí.

Pati Miret: Aspectant

Una inoportuna lesió va impedir el seu debut fins la jornada 10ª, però amb els seus 13 anys és quelcom que es pot assumir. Amb la maduresa que li aportarà el pas del temps, no farà falta massa, aportarà a l’equip el seu joc complert, contundent en la recuperació, velocitat, intensitat, xut i rematada. Una jugadora total, amb caràcter, que no fa presoners i alhora pot marcar el gol més subtil.

Maria Córdoba: Futurible

La darrera de les joies de la pedrera, amb 13 anys ja ha debutat a l’Ok Lliga Femenina. Una jugadora que la temporada passada ja definíem com “de dibuixos animats”, atacant de naixement, rapidíssima en la rematada i la recerca d’espais imprevisibles pel rival. Els anys han d’aportar centímetres, força i disciplina tàctica al que ara s’intueix com una golejadora nata.

Celsa López: Adaptada

Difícil paper el de la segona portera del Patí. A la ombra de la indiscutible Cate Ortega, ha gaudit de l’oportunitat de disputar alguns minuts amb resultats irregulars ja que ha alternat bones actuacions amb llacunes fruit de la mala sort -en ocasions-, o la fredor d’entrar amb el partit avançat i amb el marcador favorable -d’altres-. Ben adaptada a un vestuari molt unit, que l’ha acceptat com una més per la seva humilitat, simpatia i treball.